Passar del "no ho pots fer" al "puc fer-ho"

pucferho1Segons l’últim estudi publicat per Obertament, més del 40 % de les persones amb trastorns de salut mental afirmen haver estat tractades de forma injusta, en alguna ocasió, almenys en un servei de la xarxa de salut mental. Bon exemple d’això són la Isabel, el Toni i la Leyre, persones que s’han sentit jutjades i sense suport per part d’algunes professionals, perquè aquestes creien que no podrien aconseguir l’objectiu que s’havien proposat.

Escrit per: Beatriz Castillo

La Isabel és gestora comercial en una entitat bancària i mare de dos bessons, que el desembre faran ja dos anys. Ella en té 42, té un trastorn bipolar i va decidir fer el pas de ser mare soltera. La psiquiatra de la Seguretat Social "em va donar suport durant tot el procés", però no li va passar el mateix amb la psiquiatra de la mútua privada "a la qual anava quan ho necessitava en els intervals de temps que passava entre les consultes de la psiquiatra de la seguretat social, que solien ser d’uns tres mesos", explica la Isabel.

 

Embaràs
L’estudi "L'estigma i la discriminació en salut mental", publicat enguany, indica que el 24,4% de les persones amb trastorns de salut mental han patit, com a mínim, algun tipus d’intromissió o pressió per part d’alguna persona professional de la xarxa de salut mental a les seves vides privades: "Vaig entrar per la porta de la consulta amb una panxa de cinc mesos d’embaràs. Només obrir la porta, em va mirar i després va mirar el meu historial. Les seves primeres paraules van ser: Com t’has ficat en aquest embolic, ara?” La Isabel va sortir plorant aquell dia de la consulta i va decidir no tornar més a aquella psiquiatra. De fet, no li va comentar aquesta mala experiència a la psiquiatra de la Seguretat Social perquè entre elles es coneixien.

 

La psiquiatra Belén Gias, del centre de dia Benito Menni, creu que «amb els temes com l’embaràs no es poden fer judicis de valor. Jo m’he trobat amb dones amb trastorns de salut mental que volen ser mares, i el que es planteja és una planificació i que les persones professionals facin d’equip per mirar com ajudar a la dona».

 

La Isabel no creu que sigui un problema estructural, sinó més aviat un problema personal d’aquella psiquiatra. "Em va jutjar; la seva reacció va ser: Com pot ser que una malalta mental, i sola, vulgui ser mare?”. Ella creu que el personal sanitari no ha d’opinar sobre les vides privades de les persones amb trastorns de salut mental, "sinó ajudar-les i donarlos suport". Arrel d’implicar-se a Obertament, va veure que el que li havia passat a ella no era un cas aïllat.

 

Feina
L’altra vessant que destaca l’estudi és que el 18,3 % de les persones amb trastorns de salut mental ha patit sobreprotecció o control en algun moment durant el seu pas pels serveis de salut mental. Un bon exemple d’això és el cas del Toni. És enginyer informàtic, té 37 anys i fa un temps va decidir prendre’s un any sabàtic per viatjar pel món. Quan era a Tailàndia va patir un brot psicòtic i el seu pare i la seva cunyada, que és metgessa, van haver d’anar a buscar-lo allà "perquè estava totalment desorientat", diu.

 

"Durant el procés de recuperació vaig passar per un servei de Rehabilitació Comunitària i després per un servei Prelaboral que eren a la província de Barcelona, i en els dos serveis em van remarcar que el millor per a mi seria que busqués feina en un centre especial de treball", explica el Toni. Ell volia tornar a treballar com a enginyer informàtic en el mercat ordinari, "però les persones professionals d’aquell Prelaboral no ho veien com una cosa viable. Jo els deia que volia tornar a treballar però no m’animaven per a res, era com si volguessin aplicar el mateix patró per a tothom". I afegeix que "si els hagués fet cas m’hauria cregut que ja no servia per ser enginyer informàtic i no tindria la feina que tinc avui".

 

Ell creu que això passa perquè és una combinació d’un problema estructural i de manca de recursos "per oferir atenció personalitzada", però també "per la falta d’il·lusió de les persones professionals". La seva experiència amb la psiquiatra va ser totalment contrària al cas de la Isabel: "m’animava i em donava suport en cada pas que feia, com quan vaig aconseguir independitzar-me de casa".

 

Gias també creu que un factor que pot fer que les persones se sentin tractades de forma injusta té a veure amb els recursos: "Moltes vegades ens trobem que les persones professionals no podem donar l’atenció adequada en prevenció i atenció comunitària fent una xarxa de suport", explica, i afegeix que amb aquesta situació "no es pot fer una atenció de qualitat".

 

pucferho2

 

Estudis
La Leyre té ara 21 anys i quan en tenia 19 va ser derivada a un hospital de dia de Cornellà. Té autisme i fa poc li han dit que pot ser que tingui un Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Havia deixat aparcat temporalment el grau de Telecomunicacions i un cop a l’hospital de dia li va comentar a la psiquiatra que li agradaria retornar als estudis. "Li vaig dir de fer el grau de Matemàtiques a distància, ja que jo tenia ansietat i creia que a distància em seria més fàcil." La contestació de la psiquiatra, explica la Leyre, va ser colpidora: "Em va dir que no podia estudiar perquè era una malalta mental; li vaig dir d’estudiar llavors Psicologia, i em va dir que una persona amb trastorn de salut mental no pot estudiar Psicologia".

 

En aquells moments la Leyre, diu, prenia molta medicació que la deixava "mig sedada, i em costava molt parlar; per això anava a la psiquiatra acompanyada de la meva mare i molts cops parlava ella per mi". Una de les vegades, la seva mare li va explicar a la psiquiatra que de petita la va portar a fer activitats extraescolars perquè es relacionés més, "i la psiquiatra li va dir, literalment, a la meva mare que era una mala mare per portar-me a les extraescolars quan jo tenia autisme".

 

"Per saber si una teràpia està ben feta o mal feta, la diferència està en el fet que la persona no ha de tenir la sensació que la professional s’està ficant en la seva vida", explica la psiquiatra del centre de dia Benito Menni. "Una cosa és que les persones professionals donem pautes de vida per millorar la salut mental i una altra cosa és envair la persona. S’ha de deixar clar que són recomanacions".

 

Finalment, la psiquiatra i la treballadora social li van aconsellar a la Leyre que el millor per a ella era "cobrar una pensió d’incapacitat" i no intentar estudiar ni treballar. Avui, la Leyre està finalitzant el grau de Telecomunicacions i té el grau en Informàtica, està a punt de començar una feina i viu independitzada amb la seva parella. Un temps després, la Leyre va anar a parlar amb la psiquiatra. "Va reconèixer que la seva actitud va ser un error, però em va dir que justament el meu cas era un entre un milió."

 

Assistencialisme i paternalisme
Segons l’estudi publicat per Obertament, la discriminació en la xarxa de salut mental pren principalment la forma d’assistencialisme i paternalisme, amb factors com ara "sobreprotecció, control, condescendència i infantilització".

 

Això, explica l’estudi, "genera un efecte de despersonalització. El trastorn mental es transforma en l’atribut més rellevant de la persona, per sobre de totes les seves capacitats". L’estigma també queda recollit en l’estudi "de forma estructural, tant en la normativa i els protocols com en la cultura dels serveis".

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail