Viure al carrer quan tens un trastorn de salut mental

sensellar 1A Catalunya, un mínim de 1.301 persones dormen al carrer cada dia: així ho indica el recompte de persones sense llar que va realitzar la Fundació Arrels a quatre ciutats catalanes durant les nits del 17 i 18 de maig de 2017. La manca de recursos bàsics debilita a les persones que no poden accedir a un habitatge i agreuja la seva salut mental.

Escrit per: Meritxell Vilanova

Tot i ser un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, el dret a l’habitatge pateix una vulneració que acaba repercutint en molts d’altres drets, com és el de la intimitat o la seguretat. Segons dades recollides per Fundació Arrels, a la Unió Europea hi ha 410.000 persones sense llar. A Catalunya en són 14.000, segons dades oficials, però 48.454 tenen greus problemes d’allotjament. No totes dormen al carrer: també es comptabilitzen persones que viuen en assentaments i persones allotjades en equipaments públics i privats. El perfil més habitual és el d’un home, d’uns 42,7 anys de mitjana i que porta uns 3 anys i 4 mesos vivint al carrer.

 

La pèrdua de feina, no poder fer front al pagament de l’allotjament i la separació de la parella són els motius més habituals que porten a una persona a viure al carrer, segons l’Institut Nacional d’Estadística. En Manuel, participant del projecte Veus al Carrer d’Arrels, va perdre la feina i va haver de vendre’s el pis, motiu pel qual va arribar al carrer. “No sabia res sobre com viure al carrer. Els primers dies no em veia capaç de suportar-ho, fins i tot vaig anar a la policia per demanar que em detinguessin i poder dormir sota un sostre”, explica.

 

“Una persona, pel sol fet de viure al carrer, es desequilibra molt encara que mentalment sigui molt sana”, afirma Esther Sánchez, cap del Programa de Suport a la Persona de la Fundació Arrels. “L’estabilitat d’un allotjament compensa i equilibra molt, sense haver d’estar les 24h alerta i insegura amb la sensació d’amenaça o estant a la intempèrie”. I és que tenir una llar millora la salut, afirmen al web d’Arrels: “no és el mateix patir una recaiguda en l’alcohol estant al carrer que en un pis, perquè els danys a la persona es minimitzen”.

 

La Gema, una altra participant del projecte Veus al Carrer, ha viscut al carrer en diverses ocasions i destaca la inseguretat com la pitjor part. Explica que “el primer cop que vaig anar a parar al carrer em vaig deprimir molt, estava asseguda en un racó sense moure’m, indiferent a tot. A vegades demanava, però només puntualment. Em sentia invisible, però quasi ho preferia”.

 

La salut mental en risc
Davant aquesta situació de desprotecció, els riscos per a la salut s’eleven i els trastorns crònics s’agreugen. De les persones sense llar de Barcelona, Arrels estima que un 79% té entre un i tres trastorns crònics. Algunes d’elles pateixen trastorns de salut mental. Per atendre-les hi ha l’Equip de Salut Mental en Sense Sostre (ESMES), un programa que porta més de 10 anys en marxa i que gestionen conjuntament Sant Pere Claver – Fundació Sanitària i els Serveis de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

 

Aquest programa s’adreça a persones amb trastorns mentals severs i que no estan vinculades a un servei de salut mental específic ni segueixen un tractament adequat per al seu trastorn. Un 75% són homes, amb una edat mitjana de 45 anys. L’any 2016 l’ESMES va atendre 350 persones, a qui majoritàriament es va diagnosticar una psicosi esquizofrènica, i en menor mesura un trastorn de la personalitat. El Dr. David Clusa, coordinador del Programa de Persones Sense Sostre de Sant Pere Claver, explica que també “és bastant freqüent el consum de tòxics i malalties mèdiques acompanyants”.

 

Segons Clusa, en casos en què a més del trastorn de salut mental hi hagi alguna addicció s’intenta abordar de manera integral des del mateix programa, tot i que també es recorre a la xarxa de Centres d’Atenció a les Drogodependències (CAS) per tal de vincular a les persones a serveis específics. Des de la Fundació Arrels s’aposta per fer un seguiment més continuat de les persones amb addiccions. Aquest consum de tòxics, però, “no facilita que vulguin participar en un projecte terapèutic”, explica el coordinador del Programa de Persones Sense Sostre de Sant Pere Claver, “i una part important de les pacients no només no són conscients que tenen un trastorn de salut mental, sinó que més aviat ho rebutgen”.

 

sensellar 2

 

El Dr. David Clusa, com a coordinador del programa, explica que en un inici, l’equip de psiquiatria i infermeria del Parc Sanitari Sant Joan de Déu fa la diagnosi de la persona a qui s’atén i fan la proposta del tractament més escaient, fent un ingrés hospitalari si així es considera. En els casos en què la vinculació a la xarxa de salut mental és més difícil s’activa el Programa de Seguiment Individualitzat (PSI) per a persones sense sostre, gestionat per quatre professionals de Sant Pere Claver, que fan l’acompanyament terapèutic de les pacients.

 

Els trastorns de salut mental que pateix aquest col·lectiu, en general, no sorgeixen arran de la seva estada al carrer. El Dr. Clusa afirma que “generalment ja havien estat en contacte amb la xarxa de salut mental i moltes ja havien passat per ingressos hospitalaris”. En la mateixa línia que comentava l’Esther Sánchez, els trastorns de salut mental s’agreugen no només per la sensació d’inseguretat, sinó també per “l’abandonament del tractament psiquiàtric prescrit, l’aïllament social, la manca de recursos econòmics i convivencials, entre d’altres. Aquestes persones es troben en situacions molt conflictives en les que estan molt desemparades. La majoria no té una família que doni suport”, explica el Dr. Clusa.

 

Segons David Clusa, fer que les persones que viuen al carrer es vinculin de manera duradora amb programes d’atenció a la salut mental és difícil. Per tal d’aconseguir-ho se’ls fa visites freqüents i periòdiques. Una de les estratègies que se segueix des de l’ESMES és “ajudar-les el primer cop amb coses pràctiques per entrar en contacte molt freqüent i molt proper per intentar-les vincular a un projecte que vagi més enllà de l’operativa del dia a dia i aconseguir una estabilitat econòmica i residencial que les permeti fer un tractament de manera continuada i sortir d’aquesta xarxa”, explica el Dr. Clusa.

 

La tornada a la llar
Adaptar-se a tornar a viure en un pis després d’una temporada de viure al carrer demana d’un procés de treball previ. “Una persona que porta molts anys vivint al carrer de cop no pot fer un gir en 24 hores. S’ha de canviar el xip per tornar a viure en una estructura com és una vivenda. Per això és molt important fer carrer, sortir, relacionar-se, parlar, seure amb elles, establir confiança”, explica la cap del Programa de Suport a la Persona d’Arrels. Tot i així, abandonar els hàbits adquirits és un procés a part. El Dr. Clusa posa l’exemple “d’alguna persona que ha estat setmanes sense dormir al llit que tenia al pis i dormia a la terrassa, o que tenen dificultats per mantenir la higiene del pis, o es passen moltes estones del dia al carrer sense romandre al pis, encara que faci fred”.

 

En els casos en què la persona té un trastorn de salut mental, a més de buscar habitatge també cal buscar un acompanyament per part d’un servei de salut mental. Un cop aconseguida l’estabilitat residencial, explica el Dr. Clusa, “la idea és vincular-les als serveis de salut mental. Programem una visita al CSMA i l’acompanyem durant un temps, habitualment mesos”. Un seguiment que dura fins que la vinculació a la xarxa normalitzada és total i acaba prenent el relleu a l’ESMES. Tot i així, diu Clusa, en alguns casos el més adequat és aconseguir-les una plaça en una residència per tractar aquests trastorns de salut mental, però les llistes d’espera són molt llargues.

 

Housing First i Pis Zero
Trobar un habitatge per a persones que viuen al carrer no és fàcil, ja que moltes d’elles no disposen d’ingressos i no troben feina. L’augment dels preus del lloguer a Barcelona també empitjora la problemàtica. El programa Housing First (Primer la Llar) va néixer a finals dels anys 80 a Los Angeles i ja fa dos anys que s’està implementant a Barcelona.

 

El programa ofereix un pis individual a persones sense llar. Es regeix per tres condicions: respectar la convivència amb el veïnat, acceptar ser atesa per un equip professional de manera periòdica i, en el cas que es tingui algun tipus d’ingrés, pagar una petita part de la despesa del pis. En aquests moments, però, a la ciutat de Barcelona només hi ha 50 pisos vinculats a aquest programa.

 

Pels pocs casos en els que el Housing First no té èxit, des de la Fundació Arrels s’ha posat en marxa el Pis Zero: “un pis sense normatives, amb molta flexibilitat, que simula com si la persona estigués al carrer i on pot fer tot el que faria al carrer, però garantint la seva protecció”, explica Esther Sánchez, cap del Programa de Suport a la Persona de la Fundació Arrels.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
Avinguda Josep Tarradellas, 19-21
08029 Barcelona
T. 93 452 04 67
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail