Violent o edulcorat?

Un dels temes més recurrents en la història del cinema és la bogeria. Directors i guionistes han optat per retratar l’àmplia varietat de trastorns mentals, amb millor o pitjor encert, però sempre amb la intenció d’atraure el públic.

 reporcine

Escrit per: Laura López

Els trastorns mentals atrauen el cinema «per les seves manifestacions extremes, notòries i excel•lents, pel seu reflex en conductes que ens sorprenen i estranyen», segons ho defineix la psicòloga Beatriz Vera en el seu llibre Imágenes de la locura (Ediciones Calamar, 2006). A més, aquest tipus de cinema permet accedir a un món que en un altre cas no seria possible conèixer sense ser professional en la matèria, per la qual cosa el cinema es converteix, per a moltes persones, en l’únic referent, i tot el que transmet és acceptat sense el més petit dubte. De fet, poques pel•lícules que tracten la bogeria porten l’espectador a un enteniment real del trastorn, ja que la majoria de vegades es basen en estereotips. En aquest sentit, segons Vera, poden trobar-se dues tendències de representació extrema de la bogeria: «d’una banda es tendeix a edulcorar el trastorn i, de l’altra, a presentar-lo com un factor afegit al terror, la violència i el crim».


Mites i errors del cinema
Així, el cinema ha ajudat a establir diversos mites relacionats amb la psicopatologia i amb la mateixa pràctica psicològica professional. Segons Vera, les relacions entre psicòleg i pacient se solen mostrar com a disfuncionals, i la professió de psicòleg apareix banalitzada i menyspreada. També s’han generat mites entorn de la figura de la persona amb problemes de salut mental. Vera destaca que «el mite més arrelat i estigmatitzant és el que associa violència a trastorn mental», a més d’altres mites que relacionen geni i bogeria.


D’altra banda, el doctor en psicologia Andrés García, assenyala al seu llibre Psicología y cine: vidas cru­zadas (UNED, 2006) altres errors comuns; entre els quals que el ­pacient és vist com una víctima de la família o de la societat i que el psicoterapeuta és algú incapaç de marcar els límits entre ell i el seu pacient.


Coincideixen també a assenyalar errors del cinema a l’entorn de la salut mental Danny Wedding, Mary Ann Boyd i Ryan M. Niemiec en el seu llibre El cine y las enfermedades mentales (J&C Ediciones Médicas, 2007). Al-guns fan referència al fet que l’amor per si mateix venç el trastorn, que les persones amb aquests problemes són violentes, que el tractament psiquiàtric bloqueja la creativitat i la intel•ligència i que és alliberador deixar-lo segons la pròpia voluntat del pacient.


L’error més comú que se sol cometre és afirmar que les persones amb problemes de salut mental són assassines i perilloses, amb la qual cosa es perpetua l’estigma. També la figura del psicòleg hi surt perjudicada. Pilar de Miguel, psiquiatra i col•laboradora del projecte «Mucho más que cine», explica que al professional se li dóna un tractament o molt bo o molt dolent. «De mitjan anys cinquanta a mitjan anys seixanta, la figura del psiquiatra, sempre confosa amb la del psicoanalista, apareix amb molt de poder i obstinada a ajudar al pacient», especifica, i posa com a exemple tres pel•lícules d’Alfred Hitchcock: Vertigen (D’entre els morts) (1958), Rebeca (1940) i Recuerda (1945). Un altre dels mites que assenyala aquesta professional és el que afirma que «la psiquiatria és una forma de manipulació i rentat de cervell, i els medicaments no curen, pertorben, com a Algú va volar sobre el niu del cucut» (Milos Forman, 1975). En canvi, destaca l’equilibri d’Una ment meravellosa (Ron Howard, 2001) perquè no planteja el psiquiatra com l’heroi i el pacient com el dolent, sinó que «el professional utilitza mètodes agressius, els deixa d’utilitzar quan pot i recepta al seu pacient psicofàrmacs menys agressius».


Per la seva banda, José Félix Rodríguez, psicòleg i director del Seminari de Cinema, Psicologia i Psicopatologia del Col•legi Oficial de Psicòlegs de Madrid (COPM), destaca que «hi ha pel•lícules que fomenten l’estigma i altres que no, no és una realitat que la recullin especialment», tot i que sí recalca que hi ha moltes incorreccions pel que fa a la teràpia, com el tòpic del pacient que s’enamora del seu terapeuta, que «pot ser cert però no passa mai». Un clar exemple d’aquest error, diu, és El príncep de les marees (Barbra Streisand, 1991), i una bona pel•lícula que plasma correctament aquesta situació és L’indomable Will Hunting (Gus Van Sant, 1997). Però recalca que «hi ha pel•lícules que, sense tenir la intenció de ser psicològiques, fan uns retrats magnífics dels trastorns mentals».

 

pelisrepor


L’anàlisi
Per a l’anàlisi de les pel•lícules que tracten temes relacionats amb els trastorns mentals, els autors solen fer una selec-ció de la classificació que proporciona el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM). Beatriz Vera recull sis classificacions en el seu llibre Imágenes de la locura, que es considera el que recull més completament la relació entre la psicopatologia i el cinema a nivell espanyol. En primer lloc destaca els trastorns amnèsics o de pèr-dua de memòria, que «amb tota seguretat són els trastorns mentals més representats pel cinema», diu.


Dins d’aquesta tipologia de trastorn destaca per excel•lència Memento (Christopher Nolan, 2000). Lenny (Guy Pearce) pateix amnèsia anterògrada, per causa de la qual és incapaç de crear nous records, però intenta utilitzar la seva memòria de procediments per aprendre i recordar. Wedding, Boyd i Niemiec destaquen d’aquest film la seva «capacitat d’obligar l’espectador a experimentar el món tal com l’experimenta algú que té amnèsia anterògrada»; i García puntualitza la importància de «l’alteració que Nolan provoca en l’estructura temporal de l’argument amb la finalitat de provocar estats psicopatològics en l’espectador».


Una segona classificació és la de l’esquizofrènia i els trastorns psicòtics. Vera remarca que «la psicopatia ha estat confosa amb la psicosi i amb el trastorn d’identitat dissociatiu (TID)». Psicosi (Alfred Hitchcock, 1960) és una de les pel•lícules que més han contribuït a perpetuar el mite de la violència en persones amb trastorns. A més, molts experts en salut mental afirmen que Norman Bates (Anthony Perkins) pateix un desdoblament de la personalitat propi d’un TID, i altres diuen que es tracta d’un esquizofrènic paranoide. També fomenta la confusió entre psicopatia i psicosi el film Spider (David Cronenberg, 2002): el tagline del DVD a Espanya diu: «submergeix-te en la ment del psicòpata». García inclou també dins d’aquesta classificació una de les grans pel•lícules del segle XX, Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976), en la qual descriu el trastorn de Travis (Robert de Niro) com «un clar caire psicòtic que emergeix d’una ideació delirant en la qual el món és percebut d’una forma inhòspita i agressiva, per la qual cosa el deliri és l’única forma possible de tolerar-lo». Una altra visió de l’esquizofrènia la dóna Birdy (Alan Parker, 1984), que mostra els símptomes negatius propis de l’esquizofrènia de tipus catatònic.


Dins la classificació de trastorns de l’estat d’ànim, el trastorn bipolar només ha sigut reflectit específicament a Mr. Jones (Mike Figgis, 1993), en la qual la majoria de crítiques fan referència a la mediocre qualitat de la cinta i al mal reflex que fa del trastorn, en concret centrant-se en l’excessiu carisma del protagonista, que fa semblar el trastorn com una qualitat envejable, encara que sí és cert que una de les característiques de les persones que passen per un episodi maníac és despertar admiració. I com a trastorn depressiu destaca Gent corrent (Robert Redford, 1980), en la qual Conrad (Timothy Hutton) pateix una depressió, que es caracteritza al film per l’insomni, la pèrdua d’apetit i l’aïllament social. A més, és una de les poques pel•lícules en les quals la figura del psicòleg no està desvalorada ni trivialitzada.


La quarta classificació de Vera són els trastorns d’ansietat, entre els quals inclou l’agorafòbia i el pànic, que no han sigut gaire tractats pel món del cinema. Els atacs de pànic s’han retratat normalment des d’un punt de vista còmic, i l’agorafòbia s’ha relacionat amb thrillers criminals. El 1935 es va estrenar la primera pel•lícula que reflecteix un trastorn d’agorafòbia, In Person (William A. Seiter); encara que també és destacable Copycat (Jon Amiel, 1995), que retrata una professional de la psicologia afectada d’agorafòbia, un recurs molt comú al cinema. Dins dels trastorns d’ansietat, també es pot incloure el trastorn obsessiu compulsiu (TOC), que no queda retratat fins al 1997 amb l’estrena de Millor, impossible (James L. Brooks). Segons García, el film «reflecteix a la perfecció la simptomatologia característica d’aquest trastorn», però Vera escriu en el seu llibre que un dels grans defectes de la pel•lícula és «la confusió que crea en l’espectador pel fet que presenta un solapament molt ambigu entre la personalitat del protagonista i la seva malaltia».


La cinquena classificació porta als trastorns dissociatius (amnèsia dissociativa i fuga dissociativa), entre els quals s’inclou Recuerda, en la qual el doctor Anthony Edwardes (Gregory Peck) pateix amnèsia i se sotmet a sessions de teràpia d’interpretació dels seus somnis.


I la sisena classificació tracta el trastorn d’identitat dissociatiu (TID), conegut fins al 1994 per trastorn de personalitat múltiple. En aquest cas destaca Sybil (Daniel Petrie, 1976), basada en el cas real d’una jove que va desenvolupar setze personalitats diferents. Segons Vera, «les pel•lícules que han utilitzat la identitat dissociativa ho han fet apartant-se bastant del tras­torn real; potser és aquest un dels trastorns pitjor tractats cinematogràficament». Però segurament la pel•lícula més característica és Las tres caras de Eva (Nunnally Johnson, 1957), també basada en un cas real. En la ficció acaba amb final feliç, però en la realitat Eva va arribar a desenvolupar vint-i-dues personalitats. És una de les poques pel•lícules sobre aquest trastorn en la qual entre les diferents personalitats que presenta no n’hi ha cap de conflictiva, violenta, agressiva o criminal.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail