Jugar per pensar

Escrit per: Albert García 

 

Super Mario a l'escola? Us presentem videojocs que desenvolupen la ment.

 

Grupo Imágenes Palagras e deas. Universidad de Alcalá

 

La rapidesa amb la qual els mitjans de comunicació, informació i oci evolucionen i s’integren a la nostra vida s’incrementa a un ritme quasi inassolible per al món educatiu. Encara que des de fa anys escoles i instituts han introduït els successius avenços tecnològics a les aules, la tardança amb què es porta a terme aquesta actualització i la rigidesa del mateix sistema educatiu han provocat que avui hi continuï havent una certa desconnexió entre l’experiència que nens i adolescents viuen a classe i la que experimenten quan interactuen amb el món que hi ha més enllà de les aules; un món l’idioma del qual es vehicula a través de xarxes socials, continguts fragmentats i entreteniment electrònic.


«A la gent no li han d’ensenyar només que cinc i cinc fan deu, el que li han d’ensenyar és un llenguatge nou per crear i, sobretot, per enfrontar-se a un món que s’expressa amb altres llenguatges.» Són paraules de Pilar Lacasa, catedràtica d’Educació i comunica­ció de la Universitat d’Alcalà (UAH), que fa una dècada que treballa en un projecte educatiu que molts podrien considerar radical: introduir els videojocs comercials com a recurs educatiu dins les aules; i sí, quan ens referim a videojocs comercials parlem de títols com ara FIFA, Pokémon, Los Sims o fins i tot el polèmic Grand Theft Auto.

Aquesta psicopedagoga defensa que «els nens i les nenes s’han d’educar amb instruments del segle XXI», ja que, «com a instruments d’aprenentatge, els videojocs ajuden a pensar»; de fet, és la naturalesa inter-
activa pròpia d’aquest «nou» mitjà la que possibilita aquesta necessitat de pensar que Lacasa veu cada dia menys present en els models educatius vigents. «Així com altres mitjans com el cinema t’ajuden a ficar-te en altres mons o a viure una narració, el videojoc et situa dins de mons virtuals amb una sèrie de reptes que has de resoldre si vols avançar.»


Per descomptat, Pilar Lacasa no és l’única que veu els videojocs com un nou recurs educatiu a tenir en compte. Igual que la seva, estan sorgint veus a tot el món que demanen que l’àmbit de l’educació s’adapti als nous avenços tecnològics, i no tant per canviar allò que s’ha ­ensenyat tota la vida com la manera com es transmeten i es treballen aquells coneixements.
Jordi Sánchez-Navarro és doctor en Comunicació audiovisual de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i també fa temps que treballa amb videojocs com a instrument educatiu. Des del seu àmbit, el de l’educació no formal, és a dir, el dels processos educatius que es produeixen a qualsevol lloc (al pati de l’escola, a casa, etc.) i que s’allunyen dels currículums escolars, defensa també els avantatges d’aquest entreteniment digital, encara que sempre com una eina complementaria de la qual els docents poden disposar: «Arribarà un moment en el qual podrem veure videojocs dins l’aula, però mai com a recurs per saber coses del currículum formal. Es veurà com un recurs més, de la mateixa manera que hi ha professors que expliquen qüestions d’història, ciu­tadania o filosofia mitjançant les pel•lícules».

 

Páginas desdeJoia novembre12 catalaÌ web

 

Un recurs educatiu per a tot tipus d’àmbits
Encara que difereixen una mica en el grau d’importància que es pot donar a un videojoc dins de classe, tots dos coincideixen a apuntar alguns dels avantatges que l’oci electrònic pot aportar al món educatiu. «Fora de l’espai de les aules es poden utilitzar jocs per trencar dinàmiques molt consolidades. Per exemple, que els nois sempre acabin jugant a futbol i les noies a ballar. Amb un videojoc s’introdueixen dinàmiques més trencadores amb les quals podem jugar tots plegats», apunta Sánchez-Navarro.

 

Així mateix, els videojocs també poden facilitar qüestions com la rotació del lideratge. «Amb els nois que no són bons en els jocs físics, el que pots fer per evitar la marginació o altres dinàmiques és dur a terme activitats relacionades amb els video­jocs i descobrir en què són bons aquests nois. T’adones que poden ser líders en videojocs de coses de les quals al pati no ho són. Poden ser dolents jugant a futbol, però bons jugant a un joc de futbol.»
I el mateix que al matí passa a l’escola es pot traslladar a casa i a nivell intergeneracional. Sánchez-Navarro i el seu grup d’investigació han portat a terme tallers que exploren aquesta possibilitat. «Hi ha pares que tenen por de jugar a un videojoc amb el seu fill per desconeixement, però realment hi ha jocs amb els quals pares i fills poden jugar plegats i portar a terme un intercanvi de coneixements, de rols i de lideratge.»

 

Videojocs que ens fan reflexionar
Aquest diàleg que promouen els videojocs, tant el que es dóna durant la partida amb l’objectiu de superar un repte com el que es dóna després en forma de reflexió sobre l’experiment, és un altre dels aspectes en els quals coincideixen tots dos investigadors. «Molts professors i moltes famílies creuen que quan el nen es posa davant del videojoc ha d’estar
sol i que el món dels adults no hi té res a veure», comenta Lacasa. «Malgrat tot, quan he vist pares i professors que es posen darrere del nen mentre juga a la consola, el nen els explica què està passant, els pregunta quan no sap com avançar… I, si en aquest moment la mare li pot explicar com passar de nivell, aquesta mare està educant el seu nen, perquè l’està ajudant. L’ajuda a pensar! I això és més important que ensenyar-li únicament que cinc i cinc fan deu, perquè per a això ja hi ha calculadores que ho fan.»

 

El projecte «Aprende y juega con EA», desenvolupat per les investigadores Pilar Lacasa i Laura Méndez junt amb el Grup Imágenes, Palabras e Ideas de la Universitat d’Alcalà i la UNED, és un dels més innovadors en aquest camp per l’arriscada aposta que fa de portar els videojocs comercials i les xarxes socials a les aules. Per treballar amb videojocs dins la classe es proposen una sèrie de passos meticulosament planificats que alternen diàleg, joc i reflexió. Així, en una primera fase, alumne i professor discuteixen sobre els objectius de la sessió i el joc al qual jugaran. Més tard arriba el moment de jugar, una activitat que fa la classe sencera en petits grups i que finalitza amb una posada en comú sobre allò que han après amb el professor. Finalment, l’última fase consisteix a reflexionar sobre allò experi-mentat a través de diversos recursos 2.0 que ofereix Internet, que van des de blocs fins a xarxes socials, i que treuen partit de tot tipus de formats, des de discussions en un fòrum fins a l’ús de vídeo i àudio.

 

sony


Ara bé, encara que hi hagi estudis que indiquen les seves virtuts dins l’ensenyament —com també els seus efectes negatius, perquè el consum compulsiu de qualsevol cosa sempre és problemàtica—, els videojocs encara estan envoltats de molts mites negatius. Per Sánchez-Navarro, aquests tòpics estan associats tant a una qüestió cultural com ge-neracional. «Els videojocs s’associen normalment al plaer, i se suposa que el plaer no és productiu des del punt de vista educatiu i laboral. Ens programen per ser individus res-ponsables i productius, si invertim moltes hores en qüestions que ens proporcionen plaer potser es pensarà que som menys productius. (…) Encara ens trobem en aquell moment en el qual les persones que tenen càrrecs de responsabilitat i que s’encarreguen d’implantar els plans educatius no pertanyen a la generació que va jugar a videojocs.»


Tornant al que comentàvem al principi sobre la lentitud del sistema educatiu actual a l’hora d’adoptar els videojocs com a recurs a l’aula, Lacasa no dubta a afirmar que el sis-tema educatiu actual hauria d’adaptar-se a aquests temps. «El model educatiu actual a Espanya està posant l’accent solament en els esforços, però no en la recompensa. Promou una cultura que mina el pensament, que és el que afavoreix el videojoc», afirma. Al cap i a la fi, «hem d’ensenyar una alfabetització del segle XXI, que no sigui únicament sumar i restar.»

 

Tres experiències de videojoc a l’aula
Segons Jordi Sánchez-Navarro, «si el mestre té curiositat i ganes d’ensenyar coses amb videojocs, qualsevol joc pot resultar útil». És a partir d’aquesta premissa com s’obre davant el professor un món de possibilitats de cara a ensenyar continguts als seus alumnes fent servir un recurs que els motiva. Pilar Lacasa comenta a la revista Joia tres experiències reals amb tres jocs amb els quals ha treballat a classe:

 

cuadro

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Comparteix amb nosaltres

Fundació Joia

logo fundacio joia

Dades contacte

Joia Magazine
c/ Bac de Roda, 149
08018 Barcelona
T. 93 834 49 40
Per a qualsevol dubte o suggeriment: comunicacio@fundaciojoia.org

Avís Legal i Política de Privacitat

Segueix-nos a les xarxes socials

Subscriure novetats

FILTRE ANTI-SPAM suma 3+1
Nom
Mail